Exposo el meu cas. Tinc formació: llicenciat en CAFiE, màster en readaptació a l’entrenament, més formació continuada, soc entrenador personal, readaptador físic i preparador físic des del 2005, amb capacitat d’adaptar programes d’entrenament segons característiques individuals del client.

El meu bagatge: 2010 projecte MOWS  (sistema de benestar davant l’obesitat mòrbida) amb el grup Quirúrgica del centre Teknon; 2014 projecte OWS (sistema de benestar davant del sobrepès) a la Clínica Sagrada Família; i 2021, projecte de readaptació cardíaca a l’Hospital CIMA. En tots els casos es tracta de donar solucions a persones que arriben a l’exercici físic a través de l’àmbit mèdic; és a dir, que el metge tingui un suport i una solució, alguna cosa més concreta que no un simple “vagi al gimnàs o camini” i passar a “ves a veure en Marc”. Cal afegir que treballo físicament al centre sanitari.

La meva experiència indica que, sí, és possible: ser EFE dins l’àmbit mèdic, participar d’equips multidisciplinaris, tot esdevenint un professional més de suport als altres professionals sanitaris, i aportant un punt de vista propi i exclusiu sobre terapèutica de l’exercici, sempre amb solucions concretes, que supera el “nedi, camini, faci abdominals”. Malgrat que no hi manquen les dificultats, com són especialment la inexistència de consciència i de previsió de la figura de l’EFE, la importància d’apostar també pels EFE i els equipaments necessaris.

+info: Marc Aguilar Rosell, col. 11854 (marcaguilar1@gmail.com)